Capacitats

Fa temps vaig veure aquest documental i m'agradaria compartir-lo amb vosaltres.
M'agrada la idea del títol: CAPACITADOS. Una persona amb ceguesa, mobilitat reduïda o sordera no són discapacitats, sinó capacitats de tot el que es proposin.
Aquest documental és una iniciativa del "Programa Por Talento" en el qual tres prestigiosos directius s'enfronten durant un dia habitual de feina com si tinguessin una discapacitat. En cada cas, una persona amb discapacitat els acompanya i ajuda a realitzar les seves feines.
-Ferran Adrià (prestigiós cuiner) acompanyat per Carlos Formoso (Enginyer informàtic de Ibermática.
-Marcos de Quinto (President de Coca-Cola Iberia) acompanyat per Virginia Carcedo (Tècnic del Departament de Programes europeus de la Fundació ONCE).
-María Garaña (presidenta de Microsoft Ibérica) acompanyada per Juan Carlos Martínez (Tècnic de la Direcció de Cooperació de la Fundació ONCE).
Fixeu-vos en les reflexions d'aquests tres empresaris, em fan pensar la quantitat de perjudicis que té la societat. Hem de canviar! Espero que aquest documental ens ajudi a fer-ho.
Aquest canvi també s'ha de dur a terme en l'àmbit de l'educació. Hem d'educar als nostres infants amb els valors d'igualtat d'oportunitats, de capacitat per a tothom, crec que seria clau per a que d'aquí uns anys aquest documental no tingui sentit. La societat haurà canviat i la concepció dels capacitats (o discapacitats com es coneix avui dia) ja que estaran completament integrats.

Crítica a les noves tecnologies

Ens estem tornant cecs amb les noves tecnologies? D'aquí pocs anys els infants no sabran ni el que és un llibre de paper.

Aquí tenim un exemple d'una nena petita que no sap què fer amb una revista, intenta utilitzar-la com un iPad i no entén perquè les imatges que clica no li responen.

Reflexionem sobre l'ús de les noves tecnologies en el món de l'educació, si us plau. Estic d'acord que les hem d'integrar dins les aules i el món educatiu, però hem de tenir cura de com ho fem. Fa anys ja vam patir una evolució tecnològica (del pergamí al llibre) que amb toc d'humor veiem al següent vídeo.

En resum, aquests tres exemples de l'evolució de les noves tecnologies i de les seves aplicacions em fan pensar que ens hem d'adaptar als canvis i mica en mica integrar-les al dia a dia, però amb precaució. Tan dolent és quedar-se enrere i fer veure que no hi ha canvis com deixar enrere tot el que hi havia fins ara i només centrar-se amb l'evolució. Busquem l'ús adient de cada tecnologia.

Obsolescència programada

Us recomano aquest documental: Comprar, llençar, comprar. Parla de la vida dels productes i la seva fabricació per a que tinguin una data de caducitat i així haver de tornar-lo a comprar, estem parlant de l'obsolescència programada.

Mirades a l'educació del nord

Us recomano el reportatge de 30 minuts "Notes d'educació". Repassa l'educació als Estats Units, a Finlàndia i, a casa nostra, Catalunya. L'informe PISA també té rellevància a aquest documental.

Entusiasme sospitós

Us recomano l'article del Carles Capdevila del Diari Avui de dimecres 30 de maig de 2007. És cert que fa uns quants anys d'aquest article i, per sort d'alguns o per desgràcia d'altres, encara té sentit. L'educació en el lleure és una opció més per a l'educació dels infants, no deixa de ser un altre agent educatiu. En Carles parla dels monitors de lleure amb un toc d'humor. Quan va sortir aquest article me'l vaig llegir molts i molts cops i m'agrada la idea de pensar que algú reconeix la nostra feina. Formo part d'aquest moviment des que era petita, com a nena, i des de fa anys com a monitora. He format part com a nena i monitora de l'Esplai La Sagrera i de l'Agrupació Excursionista "Catalunya" (A.E.C.) on encara sóc monitora.

Us deixo amb l'article: 

Entusiasme sospitós

Som en un país abstencionista i desencantat, on se suposa que els joves han d’estar desmotivats. Que alguns d’ells es dediquin a educar la nostra canalla de franc i amb tant d’entusiasme és molt sospitós.

Són uns éssers estranys d’entre 18 i 25 anys que es fan dir monitors d’esplai, o caps d’agrupaments. Els reconeixereu perquè pringuen totes les tardes de dissabte als caus muntant gimcanes, perden els caps de setmana fent excursions i malgasten la Setmana Santa sencera i quinze dies de juliol anant de campaments. I tot sense cobrar res i amb una passió que no pot ser bona per a la salut.

La broma fa dècades que dura, i no són quatre sonats, es tracta d’uns quants milers. S’ha procurat fer burla d’ells com a xirucaires idiotitzats, se’ls ha fet saber que s’han acabat les utopies i que la gràcia d’avui dia és ser famós, però ells insisteixen que no. Són especialment pesadets amb la idea d’anar a la muntanya i educar en el lleure, assumeixen responsabilitats i ens donen lliçons als pares sobre coses tan antiquades com desconnectar, conviure i madurar. I a sobre se’ls veu feliços, i -el que és pitjor- a la canalla que cuiden, també. Això els fa poc integrables a la societat, perquè el que es porta és no fotre res i fer cara d’estressat, i no pas passar-te el dia organitzant coses amb un somriure.

L’administració els dóna l’esquena i els nega el dret a fer servir les escoles públiques (perfectament desaprofitades els dissabtes) per intentar que s’ofeguin en petits locals d’entitats que sovint són literalment uns caus, però ni així pleguen. Els mitjans de comunicació tenim a punt el protocol del linxament mediàtic i exigència de responsabilitats a la mínima que algun grup es perd al bosc, però ells allà, valents.

Les tècniques de captació de nous membres són terriblement sofisticades. Per culpa d’un mètode estranyíssim anomenat seguir l’exemple (oi que sona carca?), molts nens d’esplai s’acaben assemblant als seus monitors, i volen ser castellers, diables o voluntaris d’oenagés. I com que el moviment es renova, costa etiquetar-los de gent poc moderna, perquè viuen al dia i s’adapten als nous temps.

Si almenys tant d’esforç fos al servei d’una secta destructiva, s’entendria, i algun actor de Hollywood els donaria suport. Però no, no són cap secta i la seva voluntat és totalment constructiva (ai, uix, quin concepte més passat de moda). Són tota una anomalia en els ambients derrotistes i les societats decadents. Algú els hauria d’aturar abans que se’ls acudeixi canviar el món de veritat.

Campaments d'estiu A.E.C. (2010)

Campaments d'estiu A.E.C. (2010)

L'inici del camí

El meu nom és Maria. Us explicaré breument la meva trajectòria educativa.
Quan va arribar l'hora de decidir els estudis superiors vaig prendre la decisió de fer un mòdul: desenvolupament i aplicacions de projectes de construcció. Avui dia sóc delineant. Després d'acabar aquests estudis volia fer arquitectura però la nota de tall no m'ho va permetre. Finalment vaig entrar a una carrera que també em motivava: Enginyeria tècnica d'obres públiques. Allà vaig passar dos anys i per circumstancies no vaig poder continuar amb aquests estudis. L'any següent em vaig dedicar a treballar en el món del lleure (que ja en formava part des dels 17 anys). I finalment... he decidit estudiar Magisteri d'Educació Primària a Blanquerna (Universitat Ramón Llull).
No va ser una decisió que sobtés a ningú del meu entorn i a mi encara menys. He de dir que no em penedeixo dels meus estudis anteriors, els vaig triar perquè en aquell moment m'interessaven. Avui dia desitjo que no hi hagin més canvis en la meva formació i dedicar-me al món de l'educació.

Per començar...

M'agradaria iniciar aquesta experiència compartint amb tots vosaltres un poema. 

Autobiografía

No cojas la cuchara con la mano izquierda.
No pongas los codos en la mesa.

Dobla bien la servilleta.

Eso, para empezar.

Extraiga la raíz cuadrada de tres mil trescientos trece.

¿Dónde está Tanganika? ¿Qué año nació Cervantes?

Le pondré un cero en conducta si habla con su compañero.

Eso, para seguir.

¿Le parece a usted correcto que un ingeniero haga versos?
La cultura es un adorno y el negocio es el negocio.
Si sigues con esa chica te cerraremos las puertas.
Eso, para vivir. 

Gabriel Celaya